Get the flash player here: http://www.adobe.com/flashplayer

lunes, 9 de diciembre de 2013

AUTOR DEL MES: EDUARDO MENDOZA

Fa poc que li han donat a Eduardo Mendoza el premi del Parlament Europeu al millor llibre europeu de l'any“Riña de gatos” Una bona excusa per traure de les prestatgeries una selecció de les obres d'aquest magnífic autor. Variat en quant al temes però sempre amb gran qualitat i un punt d'humor i sàtira.
per
Podeu consultar la seua biografia a diverses pàgines, com la wikipedia
Ahí va la tria de llibres:
- El misterio de la cripta embrujada (1979). Al temps que una història de crims i intrigues una potent sàtira arrelada en la tradició picaresca.
-Sin noticias de Gurb (1991). Dos extraterrestres han d'aterrat a Barcelona per una avaria; un d'ells sembla que es perd a Barcelona i l'altre ha d'eixir a buscar-lo. Una sàtira impressionant de la nostra societat.
-El año del diluvio (1992). A un poblet de Catalunya una monja que administra un hospital en prou mal estat es decideix a fer que el cacic del poble l'ajude; això la porta a una relació... perillosa. El que envolta als personatges es tan important o més que aquest fet.
- Una comedia ligera (1996). Ha acabat la segona guerra mundial, Barcelona viu encara a la postguerra. Vas llegint i sembla una comèdia de costum però... quan entra en escena el crim i la intriga.....
- La aventura del tocador de señoras (2001). El protagoniste de El misterio de la cripta embrujada es converteix en perruquer, victima d'un engany i obligat a investigar un assassinat. Sempre amb el toc de sàtira i humor.
-El último trayecto de Horacio Dos. (2002). Un viatge estrafalari, una història plena d'humor en un recorregut per l'espai. Una peculiar història de ciència ficció.
-Mauricio o las elecciones primarias (2006). El protagonista torna a Barcelona abans que Barcelona fora designada seu olímpica. Un retrat d'un moment important del nostre passat recent vist amb l'acidesa típica de l'autor.
-El asombroso viaje de Pomponio Flato (2008). Un mescla explosiva de novel·la històrica, policíaca i parodia. Contar l'argument seria desvetlar detalls que millor descobrir-los cadascú; sols dir que passa al segle I de la nostra era a Nazaret.
-Riña de gatos (2010). L'obra que l'ha fet mereixedor del premi del Parlament Europeu. Un anglés aplega a Madrid en la primavera de 1936 per autentificar un quadre d'un amic de Primo de Rivera en un moment crucial de la història d'Espanya; amors, espionatge, polítics, policia,.... Sense deixar de costat el sentit de l'humor.

martes, 3 de septiembre de 2013

DOSSIER D'AUTOR: NOAH GORDON.

Dossier d'autor és el primer d'un conjunt de propostes de lectura que anirem fent-vos de tant en tant per a que aneu descobrirnt alguns tresors amagats a les nostres prestatgeries. Anem allà....

L'AUTOR:


Noah Gordon nació en el seno de una familia de origen judío el 11 de noviembre de 1926 en Worcester, Massachusetts (Estados Unidos), hijo de Robert y Rose Gordon.
Después de ingresar en el ejército estadounidense en plena Segunda Guerra Mundial, participando en servicios administrativos en la ciudad de San Francisco, Noah acudió a la Universidad de Boston para estudiar medicina, como así era el deseo de sus padres, pero finalmente terminó cursando periodismo.
A comienzos de los años 50 contrajo matrimonio con Lorraine y comenzó a trabajar como editor en Nueva York en la compañía Avon Publishing.
Posteriormente escribiría en la revista “Focus” y en diversas publicaciones como freelance.
A finales de la década de los 50 logró establecerse en su ciudad natal trabajando como reportero para el periódico “The Worcester Telegram”.
Más tarde colaboraría con el “Boston Herald”. En esta etapa comenzó a interesarse vivamente por el mundo de la medicina y la ciencia, trabajando como editor del “Journal of Abdominal Surgery” y articulista en varias revistas médicas, como el “Psychiatric Opinion”, siendo impulsado en su trabajo por el eminente doctor Harry Salomon.
Su primera novela fue “El Rabino” (1965), un texto autobiográfico protagonizado por Michael Kind que cosechó un éxito de ventas considerable.
Más tarde aparecerían títulos como “El comité de la muerte” (1969), en donde el tema médico era parte esencial de la trama, “El diamante de Jerusalén” (1979), y su consagración como escritor de best-sellers, “El médico” (1986), primera parte de la conocida trilogía sobre la familia de origen británica Cole que continuaría con “Chamán” (1992) y “La doctora Cole” (1996).
Sus últimos trabajos han sido “El último judío” (2000), con acción transcurrida en la España del siglo XV y el protagonismo de un personaje llamado Yonah Toledano, “Sam y otros cuentos de animales” (2002), un libro de cuentos dedicado al público infantil, y "La bodega" (2007), novela ambientada en el mundo de la enología.
LA SEUA OBRA:

El rabino

Micahel Kind vivió su infancia en un barrio judio de Nueva York. El trágico recuerdo de un pueblo perseguido, herencia de su abuelo Isaac Rivking; la presencia d eun Dios inefable, legado del rabino y educador Max Gross, y el placer por la vida sin normas que ha heredado de su padre confluyen en la formación de la personalidad del protagonista de esta novela.






El diamante de Jerusalén

 Harry Hopeman pertenece a una dinastía de diamantistas cuyos orígenes se remontan a los tiempos de la Inquisición. Un día recibe el encargo de recuperar un diamante que está en poder de un egipcio y que es reclamado por la Iglesia católica. La novela describe la historia de este diamante desde los tiempos bíblicos hasta la actualidad y su relación con los antepasados de Hopeman, quienes participaron en su tallado.

El médico :

Esta arrebatadora novela describe la pasión de un hombre del siglo XI por vencer la enfermedad y la muerte, aliviar el dolor ajeno e impartir el don casi místico de sanar que le ha sido otorgado. Arrastrado por esa pasión, recorrerá un largo camino que le conducirá, desde una Inglaterra en que domina la brutalidad y la ignorancia, a la sensual turbulencia y el esplendor de la remota Persia, donde conocerá al legendario maestro Avicena, que está experimentado con las primeras armas de la medicina moderna.  
  Diez siglos han transcurrido desde aquel entonces, pero el talento narrativo de Noah Gordon, autor de El último judío, El rabino y otras muchas novelas inolvidables, hace de este viaje iniciático una experiencia única que convierte la historia en vida real.

Chamán:

Escocés y vástago de una familia que ha practicado la medicina a lo largo de generaciones, Rob J. Cole debe emigrar por razones políticas a las nuevas tierras de América. Tras trabajar en Boston conel eminente cirujano Oliver Wendell Holmes, Cole partirà rumbo al Oeste, hacia un teerritorio que los colonos todavia no han podido arrebatar a los indios sauk, y donde le esperan más experiencias de su vida profesional y sentimental.




La doctora Cole de Noah Gordon:

La doctora Cole es una mujer de nuestro tiempo. Tiene cuarenta años, ha sufrido un divorcio reciente y ejerce su profesión, la medicina, con dedicación absoluta. Fiel a la tradición familiar, que ha hecho de la medicina un sacerdocio, la doctora R.J. Cole decide dejar Boston para volver al campo y trabajar como médico rural. Ahí, en las colinas de Massachussets, podrá recobrar ese don de adivinación tan peculiar que ya distinguió a sus antepasados y volverá a descubrir aquellos placeres que la gran ciudad le había arrebatado.





El último judío

La trama de esta novela toma como punto de partida la expulsión de los judíos en la España del siglo XV y como protagonista al joven Yonah Toledano. Cuando Yonah es separado de los únicos miembros de su familia que quedan con vida, se ve forzado a abandonar su hogar natal en búsqueda de un nuevo lugar en el que poder establecerse sin tener que renunciar a sus creencias. Así, inicia un largo periodo durante el cual deberá recurrir a su ingenio para poder salvaguardar su secreto. Los cambios continuos de identidad y oficio irán forjando su personalidad, y las dificultades no harán sino reafirmar sus orígenes. Desde sus días de pobreza y soledad hasta sus últimos años como reputado médico, seguimos la vida de un personaje extraordinario y de un no menos interesante periodo histórico, en el que las traiciones e intrigas estaban a la orden del día.

La bodega :

Languedoc, Francia, finales del siglo XIX. Josep Álvarez descubre de la mano de un viticultor francés el arte de la elaboración del vino. Desde ese momento, su vida estará determinada por esta pasión. A pesar de su juventud, Josep ha conocido el amor, las intrigas políticas y el trabajo duro, experiencia que, junto a su temprana vocación, caracterizará su destino. Tras participar contra su voluntad en un complot que convulsionará la ya turbulenta escena política del momento, huye a Francia, donde trabajará para un viticultor. Pese a su temor de caer en manos de la justicia, decide un día volver a su hogar. Luchando contra los elementos, Josep emprende una aventura tan ardua como fascinante: la elaboración de un buen vino. En torno a él, los habitantes de Santa Eulàlia: la joven viuda Marimar y su hijo Francesc; Nivaldo, el tendero de origen cubano; Donat, el hermano obrero, todos ellos personajes que pueblan esta rica novela. La bodega contiene la esencia anterior de Noah Gordon: historias personales de fuerza, personajes vitales, retratos fidedignos de una época, plasmados con una sensibilidad y acierto que ha admirado a miles de lectores a lo largo de los años.









                                                            http://www.alohacriticon.com/viajeliterario/article1014.html

miércoles, 9 de mayo de 2012

aPARAULA'm: CADUFAR


CADUFAR.
Aquesta paraula està vinculada a la terra i a una feina que segurament ja no es fa però que ha segut fonamental en llocs com la Ribera. A principis de segle XX a la comarca començaren a plantar-se taronger; moltes d’eixes terres eren marjal i per tant havien de ser preparades per a que el taronger no tingués problemes: s’havia de cadufar el terreny.
Caduf es una paraula d’orige llatí que fa referència a una peça de fang cuit de forma cilíndrica però amb una part un poc xafada(per conseguir l’estabilitat de la peça). Unint-ne uns quants es formava una tuberia que era permeable a l’aigua.
Sabent açò queda explicar que cadufar suposa construir en la parcel·la una xarxa d’aquestos cadufos; a la xarxa se li donava la inclinació deguda dirigida a una sèquia, sequiol o escorrentia propera. Al final de la xarxa es posava un sistema per tancar la cadufà quan fera falta. Després es tirava la terra damunt.
La funció de la cadufà era que filtrara la humitat de la terra i l’escorreguera fins a la zona de desaigüe. Segons interessava es mantenia oberta la cadufà i l’aigua acabava a la sèquia, sequiol o escorrentia o, en moments de sequedat, podíem mantindre tancada la cadufà i així mantindre la terra humida.
Mig terme de Polinyà va haver de ser cadufat per poder dur a terme aquella conversió de la marjal al tarongerar. Una feina que m’han contat era molt pesada i com podeu imaginar, per l’època i les condicions de treball, mal pagada.
Desconec si en algun lloc es fa aquesta feina hui en dia; supose que s’ha fet en altres llocs però al meu poble, Polinyà, i a la resta de la Ribera estic segur que s’ha fet eixe treball. Traure a la llum aquesta paraula, reviure-la es una forma de fer homenatge a tots aquells llauradors que cadufaren el terme, permeten convertir un terreny de marjal que s’enfangava en un terreny d’horta perfectament cultivable.

martes, 31 de enero de 2012

CLUB DE LECTURA: PASTEL DE PIEL DE PATATA

El llibre de gener al Club ha sigut : La Sociedad literaria y el pastel de piel de patat de Guernsey. És un d'eixos llibres que ja de sobte destaca pel titol; vaja titol. Entre nosaltres es quedava en "Piel de Patata", per allò d'economitzar. Realment ha segut un èxit de crítica i públic, com es diu als espectacles, i no sols entre els que regularment acudim al Club; hi ha gent a l'espera de llegir-lo després de sentir parlar als components del grup.
No sols el títol és original, també l'estructua; entre altres cosetes. Es presenta com un recull de correspondència entre diverses persones, el que li dona un dinamisme prou gran i t'enganxa; et passes el temps dient: l'ultima carta i tanque per a dir enseguida... vore que li contesta i tanque; pero.....
No vaig a contar-vos més coses per no descobrir res. Gran part de la historia passa a Guernsey, una illa inglesa al Canal. Hi ha un mapa a Google (en anglés els textos) que ajuda per vore l'illa; no sols on està. Pots punjar sobre els símbols i vore fotos dels llocs més importants de l'illa, alguns són escenaris de la novel·la. MAPA DE GUERNSEY.
De l'autora no val la pena comentar perquè podeu trobar-ho facilment a internet però si vos contaré algunes coses del principal protagonistes (que no personatge): el pastel de piel de patata, que en realitat al llibre... no ho conte va; s'ho llegeiu.
Com alguns sabeu no vaig resistir la tentació de buscar la recepta. Així hem vaig assabentar que no era una recepta de l'illa, que es cosa de l'autora, el que va dificultar un poc la cosa. A la fi vaig trobar la recepta. Hi ha un restaurant a l'illa, el Pavilion, que ofereix el pastís a la seua carta.
El nom del pastís té un doble sentit: per una banda perque es gasta la pell de la querilla i per altra perque amb la querilla es fa com una pell per al pastís. Ara vos ho explique. Si el ferem com diu a la novel·la no te cap interés; tingau present la situació: durant la Segona Guerra Mundial, en territori ocupat i amb problems d'abastiment. Així que sobre eixa idea s'ha treballat. He fet algunes probatures i el resultat es la següent recepta:

PASTIS DE PELL DE QUERILLA DE GUERNSEY.
Ingredients: Les quantitats son orientatives perquè depenen del motle i ho treballat un poc a ull, així que...
Uns dos kg de querilla, un parell de cebes, un parell d'ous, un poc de farina, una remoltxa. Opcionalment: all, bacon, formatge i herbes al gust. Mantega ( jo he gastat sagí/manteca de cerdo per donar més sabor).

Primer pas: Ralleu la querilla amb pell per fora fora; es a dir, ben neta la querilla SENSE PELAR ralleu la pell amb un poc de carn. Mescleu amb una ceba molt picada ( millor encara ratllada), un parell d'ous i dos cullerades de farina, sal i pebre. Unteu amb mantega el fons i les parets del motlle; per desmotllar millor tinc per costum posar al cul del motlle paper de forn també untat. Després heu de distribuir la mescla pel fons i les parets del motlle, per a que faça com una pell del pastís. Poseu a cour al forn a uns 200ª de 15 a20 minuts ( que no es faça del tot que tornarà al forn després).

Segón pas: Prepareu un puré amb la querilla. Piqueu la ceba i el bacon i paseu-lo per la paella lleugerament, sense que agafe color. Mescleu amb la querilla tots els ingredients. Salpebreu.

Tercer pas: Ompliu el pastís que tindreu al forn amb la mescla preparada i torneu al forn a uns 200º fins que estiga fet ( quan pungeu amb un furgadent ha d'eixir sec).

Per gust personal  després vaig desmotllar el pastís i el vaig posar a gratinar; sinó queda molt blanquinós i no queda bonic. No costa res fer-ho.

Anotacions:
- En el primer pas vaig afegir sal i pebre negre per donar un poc de força i per untar el motlle sagí/mantega de porc per a afegir un poc més de sabor però podeu utilitzar mantega vegetal o margarina.
- Al segón pas en la última versió que he fet vaig gastar un porro en compte d'una ceba i el vaig passar un moment per la paella amb el bacon.
- Al tercer pas podeu gastar el formatge que us agrade o mesclar-los, depenent del vostre gust; també variarà la quantitat. Però tingau present que la querilla té poc sabor. Les herbes afegir i la seua quantitat dependrà també dels gustos i el que tingam (julivert, romer, timó, orenga,....)
- La remotlxa li donarà un poc de dolçór però també color, un color que impacta quan el partim.
- Esta última vegada Al centre del pastís ( ho podeu vore a la foto) vaig posar una tirà central de formatge ratllat, sense mesclar.
- Resulta més atractiu al presentar si el gratineu; sinó quedarà blanquinós.
- Per menjar-lo els anglesos presenten els pastissos de querilla amb nata agra ( es pot fer afegint un poc de llima a la nata, sal i pebre blanc ); jo el vaig probar i li afegeix un altre gust però hem va agradar més amb chutney (una mermelada agredolça de verdures i fruita que fan els anglesos). Però cadascú pot acompanyar-ho amb el que vullga.

Si teniu algun dubte pel facebook o pel correu no dubteu en dir-ho.
Si feu alguna variació m'agradaria que la compartireu. L'envieu i la penjaré. D'acord?

Nota: Quan tinga un moment us comente els llibres dels que parlarem eixe dia que també resultà interssant.

lunes, 28 de noviembre de 2011

CLUB DE LECTURA - SESSIÓ NOVEMBRE



El divendres dia 25 tinguerem la sessió de novembre del Club de Lectura de Polinyà. Fou al voltat del llibre "Expiación" de Ian Mcewan.
Practicament tots coincidiren en que és un llibre que val la pena llegir; hi ha un parell de fragment un poc més costosos per densos (hi ha qui just eixos trossos li encantaren.
Entre els temes més controvertits, despres de definir expiació, opinar sobre si realment la protagonista va conseguir expiar la seua... culpa. Ahí ho deixem.
Destacarem la quantitat dels personatges i la seua descripció.  Els diversos temes que anaren sorint al llarg de la sessió portaren a parlar d'altres llibres que alguns dels presents coneixien. Per si resulta del vostre interés ahí va la llista (els que vaig poder apuntar, clar, en comentarem alguns més.) :
Suite francesa de Irene Nemirowky
El Lector, de Bernard Schlink, llibre passat al cinema
- Vida de Pi, de Yann Martel, de la que sembla es prepara versió cinematrogràfica.
El antropólog inocente, de Nigel Barley 
- La visita de la bella dama, teatre ( no he trobat pàgina amb un mínim interés)
- La ladrona de libros, de Markus Zusak. Destacada per la forma d'introduir-nos en Alemanya durant la Segona Guerra Mundial.(el tenim a la Biblio)
- No se si casarme o comprarme un perro, de Paula Pérez Alonso. En parlar de titols curiosos de llibres, a més de que el llibre tinguera interés.(el tenim a la Biblio)
- Hijas de Eva, de Manuel Talens. Part de la novel·la passa a Polinyà. (el tenim a la Biblio)



La pròxima sessió del Club serà el 16 de desembre, el llibre "El curioso incidente del perro a medianoche" de Mark Haddon. Sobre l'autor cal dir que va treballar durant un temps amb xiquets amb deficiències físiques i mentals; aixó explica la forma amb que tracta i descriu al personatge principal de la novel·la, Christopher.
No hi ha molt però sobre l'autor:
Sobre la síndorme d'asperger podeu consultar la wikipedia o la web de la Federació Asperger d'Espanyasi teniu curiositat per saber un poc més 
Hi ha una altra novel·la també molt bona amb un protagonista amb síndrome d'asperger que està a la Biblioteca de Polinyà : Marcelo en el mundo real de Francisco X. Stork. No sempre està disponible però el tenim.



La següent sessió seria a gener del 2012 però ja tenim llibre:
La sociedad literaria y el pastel de piel de patata de Guernsey.
Més endavant vos conte coses i vos passe informació del llibre.



lunes, 7 de noviembre de 2011

Dioses, farsantes y excluidos, Francesc Ferrandis Escrivà

Fa uns dies en una búsqueda per internet de les que faig de tant en tant per vore si apareixen coses de Polinya vaig trobar que l'editorial Ediciones Libertarias (Madri) havia publicat un llibre a Francesc Ferrandis Escrivà, natural de Polinyà de Xúquer. Sabedor de qui era l'autor hem vaig alegrar, i molt i ho vaig comunicar al facebook i pel correu de la Biblioteca (que menys).
L'autor ha donat dos exemplars a la Biblioteca, un d'ell (obviament) dedicat.
DIOSES, FARSANTES Y EXCLUIDOS.
A la contraportada podem llegir un tros de la introducció:

"Ya nada sera igual. La tiranía de los mercados jamás se habia manifestado con tanta crudeza como hasta ahora; nunca la política había ofrecido su pescuezo a los sacerdotes de las finanzas con tanta sumisión. La voracidad de los dioses y la ineptitud de los farsantes están a punto de consumar la liquidación del estado del bienestar. Día tras día, el número de excluidos se multiplica de manera insoportable y su herida se expande en consonancia con la profundidad de la tragedia.
No es una crisis lo que ha generado la catástrofe; es una guerra, un asalto programado por sus mercenarios en el lodazal de la política y jaleado por los voceros de la comunicación del vacío y de la bisutería. La guerra, sin embargo, aún no ha concluido. Y, lo que es más importante, todavía se puede ganar."


Com heu comprovat de màxima actualitat.
Els protagonistes del llibre son "los dioses" (poders econòmics), "farsantes" (embaucadors de la política i els mitjans de comunicació) i "els excluidos" (les víctimes). El llibre està dividit en aquestos tres capítols, subdividits en apartats on es recullen un conjunt de pensaments en textos curts però profunds, plens de pensament, de idees, però també de ràbia.

No hem resistics a copiar-vos el preàmbul:
"Deberia existir Dios para expulsar a latigazos de los templos del poder a los mercaderes del miedo y a los gestores de la farsa; los excluidos le adorarían. Aunque existen las personas para reemplazarlo con la convicción de sus gestos, con el puñal de la palabra.".

Ja el teniu a la Biblioteca.

Ah, enhorabona una vegada a l'autor. De tot cor i ja amb el llibre a la ma.

Eduard J. Gay

miércoles, 2 de noviembre de 2011

Club de Lectura: La elegancia del erizo

El passat divendres 28 d'octubre tingué lloc una nova sessió del Club de Lectura. La elegancia del erizo fou llegida està vegada en tres idiomes: uns ho feren en castellà, altres en valencià i va hi haure qui en francés. A la fí el comentari general era positiu; a uns els semblava que hi havia massa filosofia, altres els ha agradat precisament això. Les complicacions que alguns han trobat han sigut aclarides a la sessió amb l'intercanvi d'opinions, comentaris.... Cadascú ha destacat una part, uns escena, un personatge,..... Això és el més interessant, la riquea de compartir una lectura.
Al llarg de la sessió, com sempre, han sorgit recomanacions:
- Camí de Sirga, de Jesús Moncada,
 - Firming, de Sam Savage
- 85 Chaning Cross Road, de Helen Hanff
- La sociedad literaria el pastel de piel de patata, de Guernsey
- Los alegres muchachos de Atzavara, de Vazquez Montalban

PROXIMES SESSIONS:
- 25 de novembre: Expiación de Ian McEwan
- 16 desembre, El curioso incidente del perro a medianoche, de Mark Haddon.

ANIMEU-VOS A ASSISTIR A LES PRÒXIMES SESSIONS !!!

jueves, 29 de septiembre de 2011

UNA TROBALLA DE VAZQUEZ MONTALBAN

La gent de tant en tant buida les prestatgeries i dona els llibres a la Biblioteca. Jo incorpore el que m'interessa o faig donacions d'allò que tinc repetit. De vegades apareixen algunes joies, llibres extranys, o simplement desconeguts. Fa poc a una caixa que em donaren vaig trobar "Los alegres muchachos de Atzavara", de Manuel Vazquez Montalban. No és que siga un especialista en l'autor però no hem sonava de res l'obra i l'argument hem va picar la curiositat. I m'ha agradat; ha segut vist i no vist; dels que no et deixes.
Parla d'uns fets a un poble de Tarragona, Atzavara, en un moment concret, estiu de 1974, mentre Franco i el franquisme es moren. Parla d'una classe social, la burgesia catalana d'aquell moment i tota la seua tipologia i forma de ser, pensar, actuar. El que m'agradat del llibre no és sols la història, que està be, sinó la forma com ens conta la història. Quatre personatges que visqueren els fets ens ho conten; són quatre cróniques de quatre persones molt diferent amb punts de vista entre diferents i complementaris.
Vazquez Montalban, tan meravellós com sempre, ens fa creure que quatre persones diferents han escrit els textos.
De tant en tant està bé això de deixar de banda les novetats i rebuscar a les prestatgeries algún tresor oblidat que, entre tanta cosa ens ha passat per alt. Es allò que a la Biblioteca de Polinyà etiquetem amb: "No soc nou però igual t'agrade"

NOVETATS: EL LEGADO DEL VALLE

Jordi Badia i Luisjo Gómez han escrit aquesta novel·la amb un objectiu: parlar de la Vall de Boí, la seua història, l'art que conserva, ....., i ho fant per mig d'una intriga i tots els elements de les que tan sovint apareixen a les llibreries. És entretingut, està ben escrit i presenta uns dubtes sobre les pintures romàniques de la Vall que resulten interessants; de fet si es fa una búsqueda a internet es troben algunes discusions en foros universitaris sobre la història de les pintures, la interpretació i....... i el que explica al llibre. També trobe de positiu, que segur era un dels objectius dels autors, que  desperta l'interés per la Vall de Boí i tot el que conté, que per cert és més que el romànic, tot i ser una meravella. Llegiu-la i ja em digueu.

viernes, 9 de septiembre de 2011

HOMENATGE AL PROFESSOR MANUEL SANCHIS GUARNER

Hui al facebook hi ha diverses entrades parlant del centenari del naixement de Manuel Sanchis Guarner. La Fundació Sambori ha penjat un enllaç a un documental de la RTVV i jo he comentat que el millor homenatge que a persones com ell li podem fer es difondre i llegir/rellegir alguna obra seua; proposava per "Els pobles valencians parlen els uns del altres". Per donar exemple he tirat ma del llibre i l'he fullejat. D'ahí m'ha vingut la idea de fer aquesta entrada com humil homenatge a tan important persona.
Biografia i obra podreu trobar-la per internet sense massa dificultat i no vaig a dedicarme a copiar. Hem permetreu si de cas contar-vos una anècdota. Quan jo estudiava a la Facultat de Geografia i Història de València no era dificil trobar-te'l per allí de tant en tant o vorer-lo participar en xerrades, conferències...., tot i que ja estava major. L'any 1981 va tindre lloc a Algemesí la Segona Assemblea d'Historia de la Ribera i la conferència inaugural la donava el professor Sanchis Guarner. El saló de plens de l'Ajuntament estava de gom a gom, entre els assistent prou company de Facultat. La conferència va anar sobre el llibre que els recomava abans i la part que tots esperavem era la selecció de versos sobre els pobles de la comarca; la esperaven tots menys jo, que no sols la coneixia (tot i que una altra cosa era sentir-la en la veu del professor) sinó que m'imaginava que triaria uns versos que jo coneixia del llibre i els efectes. Aixi va ser; parlant de dones el professor comentà el següent poemeta:
"Un tort, geperut i coixo,
en Polinyà s'ha casat;
què tal seria la nóvia
que ha encara a eixit enganyat.
 Va ser dir l'estrofa i sonar una risa prou més forta que les anteriors perquè molts companys meus em sabien present i els feu més gràcia el tema. El professor ho va imaginar i pregunta si hi havia algu de Polinyà; vaig contestar i ell explica que no coneixia el fonament de la cancó i no coneixia el poble però que no m'ho prenguera a mal. Ni molt menys. Com posa al llibre la cançò fou arreplegada a Albaida i també la va trobar aplicada a Callosa d'En Sarrià.
Per si no coneixeu l'obra us dirè que es una feina impressionat perquè no sols fa un recull d'informació de les terres valencianes, els pobles i la gent al anys seixanta sinó que arreplega el que parlen els pobles valencians uns dels altres.
Per no clavar-me amb cap poble apuntar algun del versos que parlen de la Comarca:
"En la mar se cria el peix,
en les séquies, les anguiles,
en la Ribera l'arròs,
i en los rosers, roses fines".
Parlant d'arròs un altre text arreplega el desig del qui d'altres comarques venien a la Ribera a la temporada de la sega de l'arròs:
"Si l'arròs anara car,
els jornals també aniriren,
i els que van a la Ribera
bona temporà farien.
Entre els que venien a la Ribera a treballar estava la gent de la Marina (bavets els deien a la comarca) i burlant-se de la sòbria alimentació que estes persones tenien es diu....
"A la Ribera me'n vaig
 a menjar-me quatre qüernes (tipus de pa)
en una ceba, dos alls
i un grapat de faves tendres.
Tot i això a Benialí opinen que menjaven millor venint a la Ribera:
"A la Ribera ha vingut
a minjar-me quatre qüernes,
és tanta la fam que tinc
que hasta els ulls me fan lluernes (llumenetes).
Quan l'arròs estava segat la comarca semblava acabada d'afaitar i així arreplega el professor:
"Miren vostes quina cara
fa hui la Ribera Baixa:
sense qüen (monedes), sense fer res,
i el tòs pelat a navaixa.
I prou; com deia un personatge que no recorde.... si volen més als llibres està tot escrit.
Si amb aquestes línies els he despertat la curiositat per "Els pobles valencians parlen els uns dels altres" i la resta de l'obra del professor Manuel Sanchis Guarner hem sentirè content i pagat.

jueves, 8 de septiembre de 2011

PROJECTE GUTEMBERG

Allà per l'any 1971 l'americar Richard Hart, quan internet era poc més que un somni, va pensar que deurien digitalitzar-se els llibres per facilitar l'accés a la cultura. Així que es posà a la feia i començà a passar a ordinador llibres i llibres. Durant molt de temps escrint el text perquè no hi havia la tecnologia actual que permet el reconeixement de caracter per a la digitalització de textos. Amb els temps va conseguir col·laboradors i recursos. El resultat són més de 36.000 llibres digitalitzats i d'accés gratuit en una extensa llista d'idiomes. Són llibres que per un motiu o altre no tenen dret d'autor o l'autor/autors han donat permís. Per saber més del tema podeu entrar a wikipedia, a la pàgina en angles per a el material més general o a la pàgina en castellà per a vorer que hi ha.
Feu un passeig; igual trobeu alguna cosa que us por interesar. Per cert, a la web trobareu la possibilitat de col·laborar passant textos.

miércoles, 6 de julio de 2011

LA FLOR DEL NORTE. Espido Freire.

Que feia una princesa vikinga casada amb un princep castellà (germà d'Alfons X el Sabi) en Sevilla al segle XIII? Més que resulte extrany es un fet reial, un matrimoni que forma part de la història.
Espido Freire va construint davant els nostres ulls, entre les lletres d'aquest llibre dos mons molt diferents que es mesclen en un moment i en un matrimoni: el mon viking de la princesa Cristina de Noruega i el mon castellà del príncep Felip, germà d'Alfons X el Sabi.
L'autora ens fa passejar per Noruega i Islandia, coneixer la seua vida al segle XIII; després vindrà el viatge cap a Espanya i enfrontar-se al canvi que suposa caure de cop i volta a la ciutat de Sevilla entre una gent tan diferent.
La habilitat en la tria de la informació que ens va a donar, la forma de fer-la aplegar consegueix que ens anem amerant de l'ambient sense que pese
Un  plaer de lectura per als qui ens agrada una bona novel·la històrica.

INES Y LA ALEGRIA. Almudena Grandes

Hi ha fets dels nostres passat recent que no es mereixen quedar a l'oblit, guanyant pols als arxius, a les hemeroteques; hi ha gent que mereix tornar a la llum. A l'any 1944 un grup de gent continuava somniant amb una Espanya diferent a la que estava sorgint després d'una brutal Guerra Civil. Almudena Grandes reconstrueix eixe moment on l'esperança continuava viva esperant que, guanyant la guerra mundial el aliats no permeteren una dictadura a Europa. Una novel·la on el que importen son els personatges, tal volta millor dir les persones que reviuen darrere dels personatges.
Tot amb el gust que dona llegir a Almudena Grandes.

lunes, 4 de julio de 2011

CLUB DE LECTURA: SOSTIENE PEREIRA.

El titol de llibre es un interrogant que no fa precisament que et cride l’atenció; no és d’aquells que dius...he de llegir-lo; no et diu res de res. Quan comences a llegir-lo descobreixes que Pereira és un periodista a Lisboa en temps de la Dictadura de Salazar, un personatge mediocre, amb un vida mediocre, al menys al començament de la novel·la. Una de les primeres intriges que et venen al davant és saber que t’està contant la historia amb eixe continu “Sostiene Pereira.....” que al principi et porta a pensar... altra vegada.... per a dir a meitat del llibre.... ací que tal un “Sostiene Pereira” (com si el trobares a faltar). I a tall que va endavant la historia va dibuixant-se la ciutat de Lisboa i vas vivint-la, en mig d’un ambient de dictadura, de la ma d’un periodista que pregunta al cambrer que passa a la ciutat perquè el que posa al diari.... Vas enganxant-te a les pàgines del llibre conforme van apareixent les històries i els personatges i quan menys t’ho esperes....
Però millor no conte més, millor es quedeu amb la mel en la boca. Els que l’hem llegida ens ha agradat. Pot ser ha sigut la novel·la que em llegit amb més consens, la que tots hem pensat en recomanar, i recomanem
Després hem vist la pel·lícula. Una esplèndida adaptació a la pantalla on sembla que Marcello Mastroianni ha nascut per a eixe paper (o el personatge ha estat escrit per a ell).
Antonio Tabucchi, l'autor de Sostiene Pereira, va naixer a Italia en 1943. Especialiste en Fernando Pessoa, periodiste i escriptor compromés ha escrit obres destacables com Réquiem o La Cabeza perdida de Damasceno Monteiro.
A l’estiu el Club de Lectura fem un descans i tornarem a enganxar-nos a setembre amb noves propostes. Si t’interessa formar part és molt fàcil: envia un correu a bibliopolinya@hotmail.com i t’avisem. No hi ha cap compromís; pots llegir el llibre si t’apeteix; si no tingut temps pot vindre igual i tal volta els comentaris et desperten la curiositat. Es tracta de compartir una lectura; en realitat moltes lectures perquè sempre sorgeix el comentari del que estem llegint, hem llegit, ens agradaria llegir.....
Un moment de tertúlia al voltant d’un llibre

lunes, 6 de junio de 2011

DEL CLUB DE LECTURA: EL MUT DE LA CAMPANA.

A la sessió del passat divendres 3 de juny comentarem "El mut de la campana", de Josep Lozano. Com sempre va hi haure opinions diverses, el que va enriquir la reunió i animà la cosa. Sobre la temàtica del llibre dir-vos que hi ha un personatge central que es fa religiós com a forma de millorar dins la societat de l'època. Per cert, està ambientada al segle XVII, a Valencia ciutat.
Alguns dels membres del club no els va agradar la forma previsible del final; algúns opinaven que previsible a mitges. Us aclarirè que no s'acaba en que el prìncep s'escapa amb la princesa amb un cavall volador; això crec que es d'un altre llibre.
Coincidirem en la maestria de l'autor en mostrar-nos la societat valenciana del segle XVII en tota la seua versió mes cruda; coincidirem en la gran quantitat de experessions, frases fetes, llegendes, .... de la nostra tradició com a valencians; algunes expressions encara perduren.
També quedarem d'acord en que la historia del protagonista es un fil ben gros d'on pengen tot un seguit d'històries entre interessant i molt interessant.
Un altre detall interessant és que al temps que vas llegint, i a poc que el lector o lectora conega València, us serà fàcil imaginar-se visualment on estan passant cadascuna de les coses.

Per si algú de vosaltres vol vindre al Club de Lectura de Polinyà el proper llibre es "Sostienes Pereira" de Antonio Tabucchi, i hem quedat el divendres dia 1 de juny a les 19 hores. Animeu-vos!!

LITERATURA ROMÀNTICA PER A XIQUETS GRANS.


Aquestos dos llibres de Mathias Malzieu en van atraure des de les prestatgeries per les seues portades i les contraposades opinions sobre elles que havia vist a les revistes i a internet. Així que... a llegir i a opinar. 


Vista la situació preferisc no plasmar les opinions trobades per no marcar a ningú. Si us agrada la novel·la romàntica, o els contes, o les dues coses.... heu de provar a llegir-los.

El primer fou "La mecánica del corazión" A un xiquet li han de posar un rellotge de fusta en compte de cor per culpa d'una malaltia. Per a no tindre problemes li posen tres normes: no tocar les agulles, no enfadar-se, no enamorar-se. Penseu que farà molt de cas? i... aleshores que?


L'altre és "La alargada sombre del amor". Mathias, un jove de 30 anys, perd a sa mare. En mig del dolor se li apareix un gegant doctor en sombrologia que li explica que dominant les sombres podrà combrate el dolor i la mort.

Són ràdid de llegir. Així que ... mans a la feina. Ah! i deixeu algún comentari (no passa res extrany si n'escriviu algun) i aixì vorem com van les opinions.

miércoles, 1 de junio de 2011

CAMINARAS CON EL SOL - Alfonso Mateo Sagasta

L'any 1536 el Governador de Guatemala informa estar molt content d'haverse enterat de la mort d'un espanyol, Gonzalo Guerrero. Perquè? Com pot explicar-se?
Amb eixa idea Alfonso Mateo-Sagasta ha escrit una novel·la històrica meravellosa. De fet no vaig poder deixar el llibre fins acabar-lo. No sols la història un mereix, el tema en sí, sinó també l'estil, la forma com està contada. En poques pàgines conta molt sobre el fet del descobriment i conquesta d'Amèrica i les conseqüencies posteriors.
Uns conqueridos convertits en naufrags son capturats pel indígenes. Uns seran sacrificats, altres es convertiran en esclaus. El nostre protagoniste comença un camí complex pero que fa viure al lector un canvi personal de foma impressionat.
Es nota que m'ha impactat el llibre i entenc que puc crear espectatives que després altres, al llegir-lo, consideren exagerades, però es l'efecte que m'ha causat.
El procés d'un espanyol convertit en esclau a un espanyol odiat pels espanyols per...... Haureu de llegir el llibre.
El llibres anteriors de l'autor (El olor de la especias, Ladrones de tinta, El gabinete de maravillas) em van agradar però aquest m'ha impactat, m'ha fet disfrutar d'una bona novel·la històrica, construida amb informació exacta i contrastada i una estructura àgil i que et captura.
Està clar que us el recomane, com els anteriors, que també estan a la Biblioteca.

martes, 17 de mayo de 2011

NO SOLS DE NOVEL·LA ES POT VIURE.


NO SOLS NOVEL·LA.....
Hi ha una part de la biblioteca que molt poca gent s'acosta i d' on quasi ningú agafa llibres: la secció de llibres temàtics. En part per la costum de llegir sols novel·la però pot ser també perquè entre tant de llibre, que no acabes de saber com estan organitzats i no saps de que va.... resulta més fàcil encertar en una tria entre muntanyes de novel·les que no a la secció temàtica.
Donat aquest fet he pensat en anar proposant/presentant alguns llibres que poden resultar interessants o despertar/cobrir la curiositat d’ algú. Tal volta amb el comentari despertem alguna curiositat amagada.
Per començar he pensat que estaria be fer-ho amb un gran llibre, per volum, per importància i pel contingut:

LA CULTURA. TODO LO QUE HAY QUE SABER, de Dietrich Schawanitz.

L’autor era catedràtic de literatura a la Universitat d’Hamburg (Alemanya) i de la seua experiència docent (el seu desencant seria més correcte) sorgiren dos obres (entre altres):
Der Campus (El Campus), una novel·la sobre intrigues polítiques i utilització de les persones a la Universitat, on eren reconeixibles persones reals d’Hamburg.
En un altre àmbit va sorgir Bildung (publicat en Espanya com La Cultura). A les classes s’adonà que els seus alumnes tenien un fonament de cultura general molt pobre, molt escàs. Així va decidir presentar un compendi del que considerava que una persona deuria saber.
EL LLIBRE.
Hi ha una ressenya de l’any 2009 firmada per Sergio Parra a la web papelblanco  que es molt exacta i millor reproduir-la que afusellar-la fent un mal resum.
Con el tiempo me he dado cuenta de que, en cierto modo, gran parte de mi vida la he dedicado a desaprender lo que aprendí en el colegio. Ello denota dos cosas. La primera: que en el colegio aprendí muchas cosas inútiles y/o erróneas. La segunda: que adquirir cultura, en este contexto, requiere de esfuerzo personal y una humildad que permita aceptar que uno, por saber muchas cosas, no es automáticamente culto, y mucho menos si esas cosas proceden de una única fuente.
El trasfondo de todo ello es que el conocimiento académico está en crisis, tanto es su manera de impartirse como en sus contenidos. La cultura es aburrida para la mayoría de la gente, y eso no es culpa de la gente sino de los que se encargan de suministrar la cultura.
En ese sentido, el objetivo de Dietrich Schwanitz en La Cultura es, sin duda, ambicioso. Resumir todas esas aburridas clases de todos nuestros años escolares e incluso universitarios en un solo libro de poco menos de 1.000 páginas. Dicho de otro modo: la lectura de este único libro equivaldría a las docenas de manuales e interminables horas lectivas del colegio. Un único libro para aprobar cualquier examen medianamente general (más o menos).
Con rigurosidad con exenta de cierta ironía, como esos buenos profesores que hacen fácil lo difícil, el autor alcanza a escribir satisfactoriamente un libro que reúne todo lo necesario para ser culto. O mejor dicho: para saber lo que somos y de donde venimos, y sobre todo para demostrar a los demás que lo sabemos.
Pero La Cultura es mucho más. También trata de explicar cómo se forma la cultura, por qué hay cosas que se consideran cultura y otras no, qué normas invisibles rigen el mundo cultural y cómo todo ello ha influido de algún modo en el mundo.
¿Qué aporta la cultura al conocimiento de nosotros mismos? ¿Por qué la sociedad moderna, el Estado, la ciencia, la democracia o la administración surgieron en Europa y no en cualquier otra parte? ¿Por qué figuras como Don Quijote, Hamlet, Fausto, Robinson, Falstaff o el Dr. Jekyll y Mr. Hyde son tan conocidas? ¿Qué ha dicho Heidegger que no supiéramos ya? ¿Dónde estaba el inconsciente antes de Freud?
Así pues, la primera parte del libro está centrada en la historia de Europa, narrada como un gran relato interrelacionado, sin perder nunca de vista la totalidad, intersectando las influencias de la literatura, el arte, la música, la filosofía o la ciencia.
La segunda parte está dedicada al poder del lenguaje, al mundo del libro y de la escritura, a los fenómenos de machismo y el feminismo, la inteligencia, la creatividad y lo que de ningún modo debería saberse.
Finalmente, el autor incluye una tabla cronológica, una lista de libros que han cambiado el mundo, otra lista de libros recomendados y un índice onomástico para saltar de un asunto a otro según nuestros intereses.
La Cultura me recuerda a otro libro que leí hace años, La verdad sobre todo, de Matthew Stewart, que se centraba exclusivamente en todo lo que uno debería saber sobre la filosofía. Sin duda el de Stewart era aún más divertido, irreverente y lleno de tablas y de juegos para hacer más accesible todo el contenido. Algo que, quizás, se echa en falta en este La Cultura: pues es bien sabido lo deDímelo y quizás me olvide. Enséñame y lo recordaré. Involúcrame y lo entenderé.
¿Aspectos negativos? A veces, el autor no es tan divulgativo como promete ser, pareciéndose demasiado a un simple manual del colegio. En general, se habla de la cultura eminentemente humanista, haciendo hincapié en literatos y filósofos, pero se pasa bastante de largo a la ciencia, como si ésta fuese cultura de segundo orden. Por eso sigue considerándose imposible que alguien no sepa quién fue Rembrandt; en cambio, si no sabe qué dice el segundo principio de la termodinámica o qué relación guardan entre sí el electromagnetismo y la fuerza de gravedad, o qué es un quark (aunque este término procede de una novela de Joyce), nadie llegará a la conclusión de que está ante una persona inculta”.
Si a alguna persona se li ha despertat la curiositat ja sap que el llibre està a la Biblioteca. Ah! una cosa trobe de positiu al llibre: pots llegir l’apartat que t’ interesse. És una bona obra de síntesis.



lunes, 9 de mayo de 2011

VISITA VIRTUAL: SANTIAGO DE COMPOSTELA.

Cada vegada resulta més habitual trobar possibilitats de visita virtual a monuments, llocs, poblacions, museus. Esta vegada he trobat una possibilitat interessant i molt completa. Visitar Santiago de Compostela.
La oferta inclou la catedral, el museu catedralici i el centre històric de ciutat. Pots triar diversos punts de la catedral, incloent una part soterrània, ampliar, trobar informació en una xicoteta fitxa que pots obrir, moure’t en 360º,.... El mateix pots trobar a la visita pel centre de la ciutat, bàsicament els voltants de la catedral o en la visita al museu.
Està clar que cal un ordinador amb unes mínimes característiques de potència i una connexió a Internet un poc forta, per la qualitat de les imatges. La primera vegada costa un poc d’entrar a la web; després com ja tens algunes cookies entra més ràpid.
Bon viatge.

martes, 3 de mayo de 2011

MANUEL SOLER:¡FONDO FERRO!


El subtítol ve a definir perfectament de que va el llibre: “Aventuras de un marino por los siete mares”. L’autor conta la seua vida de mariner “a lo largo y ancho de este mundo” com s’ha dit tradicionalment. El llibre ens l’ha aconseguit el

germa, José María que viu a Polinyà i ha entrat a formar part del que vos oferim a la Biblioteca de Polinyà. Conta amb un esplèndid pròleg de José Manuel Soldevilla. El citaria quasi complet però millor serà que li feu una ullada. Desde una forma expressi

va i simple parla del plaer de la lectura per passar a manifestar com d’estrany resulta que a Espanya, amb la costa que tenim i la quantitat de gent dedicada a la mar tinguem tan poca literatura marinera.

Al parlar de Manuel Soler diu: “El autor presenta la mar en calma como objeto de bel

leza, y más adelantes esa misma mar como un objeto horrible, casi infernal. De él mismo, dice poco o nada. Se le nota el pudor por ensalzarse y el sonrojo por mostrar sus sentimientos mas íntimos”.

I hem permetrà el prologista i el lector transcruire un pàrraf que m’ha agradat i hem guarde: “Oí decir un día que la lectura es una forma insustituible de vivir. Y lo creí. La literatura nos hace menos mendigos. (...) Basta un pàgina bien escrita, ese blanco cadàver de árbol, para descubrir que las mejores palabras de amor, amistad, dolor, alegria, temor, coraje, están entre dos gentes que no se dicen

nada. Esta verdad solo la grita un libro. Y las palabras que mejor se escriben son esas que previamente uno ha vivido.” I ho deixé ahí perque ho copiaria quasi tot.

Del llibre,.... pensava pegar-li una ullada, algun trosset, per allò que el llenguatge mariner no l’havia tocat mai. Però he anat agafant-li el gustet estos dies i una anecdota ara, una historia dura després, una curiosi

tat de tant en tant i les pàgines han anat passant. Tota una vida al detall: com i perquè es feu mariner, els primers vaixells, els primers grans viatges, el que porten i s’enduen d’ací cap allà.

Els assegure que trobaran moltes coses curioses. De vegades, sense disfrassos, com de dures poden aplegar a ser les coses (un capita que li pega una palisa al seu cambrer fent creure al aduaners que havia amagat el tabac de contraban quan era d’ell, i damunt el mariner (“con la mejilla rota y las costillas doloridas) contestar-li que no havia segut res, que estava res; qualsevol li planta cara a un capita com així.

Aventures i desventures com la tormenta del primer viatge a Filadelfia, que comencen a trencar-se coses, moltes però que no se quines son; o com ell i un amic es menjaren 50 croquetes que tenia preparada la germana. També situacions apurades com la que conta en un viatge pel Mar del Nord en que una ona enorme els produí molts desperfectes.

Ja ho dit al principi. Sols pretenia fer una ullada per damunt damunt i quasi me l’acabe.

Per cert, sabeu que vol dir “Fondo Ferro”? Quan un vaixell...... millor ho busqueu al llibre.

Una última cosa. L’autor té una afició interessant, col·lecciona fusta. Feu una ullada a la seua pàgina web.