UNA TROBALLA DE VAZQUEZ MONTALBAN

La gent de tant en tant buida les prestatgeries i dona els llibres a la Biblioteca. Jo incorpore el que m'interessa o faig donacions d'allò que tinc repetit. De vegades apareixen algunes joies, llibres extranys, o simplement desconeguts. Fa poc a una caixa que em donaren vaig trobar "Los alegres muchachos de Atzavara", de Manuel Vazquez Montalban. No és que siga un especialista en l'autor però no hem sonava de res l'obra i l'argument hem va picar la curiositat. I m'ha agradat; ha segut vist i no vist; dels que no et deixes.
Parla d'uns fets a un poble de Tarragona, Atzavara, en un moment concret, estiu de 1974, mentre Franco i el franquisme es moren. Parla d'una classe social, la burgesia catalana d'aquell moment i tota la seua tipologia i forma de ser, pensar, actuar. El que m'agradat del llibre no és sols la història, que està be, sinó la forma com ens conta la història. Quatre personatges que visqueren els fets ens ho conten; són quatre cróniques de quatre persones molt diferent amb punts de vista entre diferents i complementaris.
Vazquez Montalban, tan meravellós com sempre, ens fa creure que quatre persones diferents han escrit els textos.
De tant en tant està bé això de deixar de banda les novetats i rebuscar a les prestatgeries algún tresor oblidat que, entre tanta cosa ens ha passat per alt. Es allò que a la Biblioteca de Polinyà etiquetem amb: "No soc nou però igual t'agrade"

NOVETATS: EL LEGADO DEL VALLE

Jordi Badia i Luisjo Gómez han escrit aquesta novel·la amb un objectiu: parlar de la Vall de Boí, la seua història, l'art que conserva, ....., i ho fant per mig d'una intriga i tots els elements de les que tan sovint apareixen a les llibreries. És entretingut, està ben escrit i presenta uns dubtes sobre les pintures romàniques de la Vall que resulten interessants; de fet si es fa una búsqueda a internet es troben algunes discusions en foros universitaris sobre la història de les pintures, la interpretació i....... i el que explica al llibre. També trobe de positiu, que segur era un dels objectius dels autors, que  desperta l'interés per la Vall de Boí i tot el que conté, que per cert és més que el romànic, tot i ser una meravella. Llegiu-la i ja em digueu.

HOMENATGE AL PROFESSOR MANUEL SANCHIS GUARNER

Hui al facebook hi ha diverses entrades parlant del centenari del naixement de Manuel Sanchis Guarner. La Fundació Sambori ha penjat un enllaç a un documental de la RTVV i jo he comentat que el millor homenatge que a persones com ell li podem fer es difondre i llegir/rellegir alguna obra seua; proposava per "Els pobles valencians parlen els uns del altres". Per donar exemple he tirat ma del llibre i l'he fullejat. D'ahí m'ha vingut la idea de fer aquesta entrada com humil homenatge a tan important persona.

Biografia i obra podreu trobar-la per internet sense massa dificultat i no vaig a dedicarme a copiar. Hem permetreu si de cas contar-vos una anècdota. Quan jo estudiava a la Facultat de Geografia i Història de València no era dificil trobar-te'l per allí de tant en tant o vorer-lo participar en xerrades, conferències...., tot i que ja estava major. L'any 1981 va tindre lloc a Algemesí la Segona Assemblea d'Historia de la Ribera i la conferència inaugural la donava el professor Sanchis Guarner. El saló de plens de l'Ajuntament estava de gom a gom, entre els assistent prou company de Facultat. La conferència va anar sobre el llibre que els recomava abans i la part que tots esperavem era la selecció de versos sobre els pobles de la comarca; la esperaven tots menys jo, que no sols la coneixia (tot i que una altra cosa era sentir-la en la veu del professor) sinó que m'imaginava que triaria uns versos que jo coneixia del llibre i els efectes. Aixi va ser; parlant de dones el professor comentà el següent poemeta:

"Un tort, geperut i coixo,

en Polinyà s'ha casat;

què tal seria la nóvia

que ha encara a eixit enganyat.

 Va ser dir l'estrofa i sonar una risa prou més forta que les anteriors perquè molts companys meus em sabien present i els feu més gràcia el tema. El professor ho va imaginar i pregunta si hi havia algu de Polinyà; vaig contestar i ell explica que no coneixia el fonament de la cancó i no coneixia el poble però que no m'ho prenguera a mal. Ni molt menys. Com posa al llibre la cançò fou arreplegada a Albaida i també la va trobar aplicada a Callosa d'En Sarrià.

Per si no coneixeu l'obra us dirè que es una feina impressionat perquè no sols fa un recull d'informació de les terres valencianes, els pobles i la gent al anys seixanta sinó que arreplega el que parlen els pobles valencians uns dels altres.

Per no clavar-me amb cap poble apuntar algun del versos que parlen de la Comarca:

"En la mar se cria el peix,

en les séquies, les anguiles,

en la Ribera l'arròs,

i en los rosers, roses fines".

Parlant d'arròs un altre text arreplega el desig del qui d'altres comarques venien a la Ribera a la temporada de la sega de l'arròs:

"Si l'arròs anara car,

els jornals també aniriren,

i els que van a la Ribera

bona temporà farien.

Entre els que venien a la Ribera a treballar estava la gent de la Marina (bavets els deien a la comarca) i burlant-se de la sòbria alimentació que estes persones tenien es diu....

"A la Ribera me'n vaig

 a menjar-me quatre qüernes (tipus de pa)

en una ceba, dos alls

i un grapat de faves tendres.

Tot i això a Benialí opinen que menjaven millor venint a la Ribera:

"A la Ribera ha vingut

a minjar-me quatre qüernes,

és tanta la fam que tinc

que hasta els ulls me fan lluernes (llumenetes).

Quan l'arròs estava segat la comarca semblava acabada d'afaitar i així arreplega el professor:

"Miren vostes quina cara

fa hui la Ribera Baixa:

sense qüen (monedes), sense fer res,

i el tòs pelat a navaixa.

I prou; com deia un personatge que no recorde.... si volen més als llibres està tot escrit.

Si amb aquestes línies els he despertat la curiositat per "Els pobles valencians parlen els uns dels altres" i la resta de l'obra del professor Manuel Sanchis Guarner hem sentirè content i pagat.

PROJECTE GUTEMBERG

Allà per l'any 1971 l'americar Richard Hart, quan internet era poc més que un somni, va pensar que deurien digitalitzar-se els llibres per facilitar l'accés a la cultura. Així que es posà a la feia i començà a passar a ordinador llibres i llibres. Durant molt de temps escrint el text perquè no hi havia la tecnologia actual que permet el reconeixement de caracter per a la digitalització de textos. Amb els temps va conseguir col·laboradors i recursos. El resultat són més de 36.000 llibres digitalitzats i d'accés gratuit en una extensa llista d'idiomes. Són llibres que per un motiu o altre no tenen dret d'autor o l'autor/autors han donat permís. Per saber més del tema podeu entrar a wikipedia, a la pàgina en angles per a el material més general o a la pàgina en castellà per a vorer que hi ha.
Feu un passeig; igual trobeu alguna cosa que us por interesar. Per cert, a la web trobareu la possibilitat de col·laborar passant textos.

LA FLOR DEL NORTE. Espido Freire.

Que feia una princesa vikinga casada amb un princep castellà (germà d'Alfons X el Sabi) en Sevilla al segle XIII? Més que resulte extrany es un fet reial, un matrimoni que forma part de la història.
Espido Freire va construint davant els nostres ulls, entre les lletres d'aquest llibre dos mons molt diferents que es mesclen en un moment i en un matrimoni: el mon viking de la princesa Cristina de Noruega i el mon castellà del príncep Felip, germà d'Alfons X el Sabi.
L'autora ens fa passejar per Noruega i Islandia, coneixer la seua vida al segle XIII; després vindrà el viatge cap a Espanya i enfrontar-se al canvi que suposa caure de cop i volta a la ciutat de Sevilla entre una gent tan diferent.
La habilitat en la tria de la informació que ens va a donar, la forma de fer-la aplegar consegueix que ens anem amerant de l'ambient sense que pese
Un  plaer de lectura per als qui ens agrada una bona novel·la històrica.

INES Y LA ALEGRIA. Almudena Grandes

Hi ha fets dels nostres passat recent que no es mereixen quedar a l'oblit, guanyant pols als arxius, a les hemeroteques; hi ha gent que mereix tornar a la llum. A l'any 1944 un grup de gent continuava somniant amb una Espanya diferent a la que estava sorgint després d'una brutal Guerra Civil. Almudena Grandes reconstrueix eixe moment on l'esperança continuava viva esperant que, guanyant la guerra mundial el aliats no permeteren una dictadura a Europa. Una novel·la on el que importen son els personatges, tal volta millor dir les persones que reviuen darrere dels personatges.
Tot amb el gust que dona llegir a Almudena Grandes.

CLUB DE LECTURA: SOSTIENE PEREIRA.

El titol de llibre es un interrogant que no fa precisament que et cride l’atenció; no és d’aquells que dius...he de llegir-lo; no et diu res de res. Quan comences a llegir-lo descobreixes que Pereira és un periodista a Lisboa en temps de la Dictadura de Salazar, un personatge mediocre, amb un vida mediocre, al menys al començament de la novel·la. Una de les primeres intriges que et venen al davant és saber que t’està contant la historia amb eixe continu “Sostiene Pereira.....” que al principi et porta a pensar... altra vegada.... per a dir a meitat del llibre.... ací que tal un “Sostiene Pereira” (com si el trobares a faltar). I a tall que va endavant la historia va dibuixant-se la ciutat de Lisboa i vas vivint-la, en mig d’un ambient de dictadura, de la ma d’un periodista que pregunta al cambrer que passa a la ciutat perquè el que posa al diari.... Vas enganxant-te a les pàgines del llibre conforme van apareixent les històries i els personatges i quan menys t’ho esperes....

Però millor no conte més, millor es quedeu amb la mel en la boca. Els que l’hem llegida ens ha agradat. Pot ser ha sigut la novel·la que em llegit amb més consens, la que tots hem pensat en recomanar, i recomanem

Després hem vist la pel·lícula. Una esplèndida adaptació a la pantalla on sembla que Marcello Mastroianni ha nascut per a eixe paper (o el personatge ha estat escrit per a ell).

Antonio Tabucchi, l'autor de Sostiene Pereira, va naixer a Italia en 1943. Especialiste en Fernando Pessoa, periodiste i escriptor compromés ha escrit obres destacables com Réquiem o La Cabeza perdida de Damasceno Monteiro.

A l’estiu el Club de Lectura fem un descans i tornarem a enganxar-nos a setembre amb noves propostes. Si t’interessa formar part és molt fàcil: envia un correu a bibliopolinya@hotmail.com i t’avisem. No hi ha cap compromís; pots llegir el llibre si t’apeteix; si no tingut temps pot vindre igual i tal volta els comentaris et desperten la curiositat. Es tracta de compartir una lectura; en realitat moltes lectures perquè sempre sorgeix el comentari del que estem llegint, hem llegit, ens agradaria llegir.....

Un moment de tertúlia al voltant d’un llibre